jueves, 15 de octubre de 2015

JORNADA D'ESQUERRA: LLUÍS COMPANYS I LA JUSTÍCIA UNIVERSAL




Josep Huguet, president de la Fundació Josep Irla
Toni Bou, coordinador d'Esquerra Republicana 
de la querella Companys



Toni Bou va ser l'encarregat de presentar aquesta jornada. Va fer referència al testimoni de Carme Ballester sobre la detenció i els últims dies del President Companys. (Podeu consultar en la web Memoria.cat. Veure documents ).
Va remarcar que Companys va morir per uns ideals, per un poble, sent un exemple de coherència i sacrifici, un exemple per la República catalana on la justícia universal i la memòria històrica han de ser un referent. Va denunciar que l'estat espanyol no ha anul·lat ni la sentència d'en Companys, ni la de milers de republicans. Es va mostrar convençut de què la República catalana, fraternal, socialment justa farà justícia. 

Josep Huguet va remarcar que Companys va ser l'únic president electe d'Europa afusellat i que així com a la Segona Guerra Mundial els aliats commemoren les seves gestes i es va fer una certa justícia i es van fomentar els valors de la memòria de la resistència i els perdedors van assumir la seva responsabilitat en la massacre sense amagar-se. A l'estat espanyol contràriament i com a excepció no s'ha produït  ni jutjament judicial, ni moral dels responsables de la repressió, ni dels seus vincles amb el nazisme. Aquesta anomalia s'explica amb el model de transició, la reforma pactada i el punt final de la Llei d'Amnistia que només va afavorir als franquistes. Impunitat per ministres, policies, funcionaris, inclús amb delictes de sang i aquest és el pecat original. L'ONU i la justícia argentina obren una esquerda en aquest blindatge. 
L'extrema dreta aquí és el PP. Ciutadans s'ha mostrat contrari a fer net amb el franquisme. I als barris formats per gent de l'emigració, una emigració política, republicans represaliats econòmicament, el fil roig s'ha trencat i els néts de gent lluitadora es deixen enganyar per Ciutadans que mai ha volgut tocar el franquisme.

La Causa Lluís Companys i la querella argentina.



Gemma Calvet, jurista

Joan Merelo, comissió de Memòria Històrica 
de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona
Jordi Lapiedra, cap dels serveis jurídics d'Esquerra Republicana
Ana Messuti, advocada per la Universidad de Buenos Aires
Josep Cruanyes, president de la Comissió de la Dignitat
Jorge Auat, Procurador General para Delitos de Lesa Humanidad 






Gemma Calvet va començar fent un reconeixement a l'equip jurista que va treballar en la querella Companys, del qual va formar part, i de l'important treball de documentació del Francesc Sànchez. Va fer al·lusió a les paraules de Josep Benet en el seu llibre El President Companys, afusellat on acusa a Franco de criminal de guerra,  que devia ser jutjat per un tribunal penal internacional i com d'encertades li van semblar. 
"Vivim un punt d'inflexió del punt historicista i al punt judicial, i ens valem de la justícia argentina." Es va demanar: Serveix per alguna cosa la querella argentina? i la resposta va ser que la justícia universal és extraordinària perquè treballa per la veritat. No és tan eficaç des del punt de vista punitiu, però ho és des del punt de vista de la veritat i és d'una gran importància. 



Joan Merelo va recalcar la importància del document de la querella Companys a l'Argentina i va recomanar la seva lectura. Llegir querella.





Josep Cruanyes. Va començar recordant que el primer homenatge al President Companys va ser l'any 1940 a Buenos Aires. Va defensar que té molt sentit plantejar després de tants anys aquesta qüestió i que és culpa de la democràcia que no s'hagi fet justícia, sent més corresponsable l'actual estat. En el cas Companys com en tants altres es van vulnerar tots els principis de legalitat. Va recordar que abans del franquisme hi havia un estat de dret. 
Va parlar dels requeriments de l'ONU i de la resposta inacceptable del govern espanyol i com el Suprem vol justificar lo injustificable utilitzant l'eufemisme de què es van produir "imperfecciones técnicas". El franquisme no va canviar la llei fins a l'any 1943 per tant les condemnes per Rebel·lió o Auxili a la Rebel·lió estaven no solament moralment no legitimades sinó judicialment fora de la llei, ja que es va deduir automàticament que la llei es referia al règim franquista i no a la República. La inseguretat jurídica persisteix si existeixen processos injustos que estan sense resolució. No s'ha condemnat el franquisme, no s'han anul·lat els judicis i el Suprem avala aquesta "justícia". 
La nova República ha de tenir com a principi el respecte a la justícia universal.




Jorge Auat. El proceso penal tiene como objetivo pacificar. El reclamo de justicia indica que se vive en la injusticia. La impunidad no es solo la no sanción, es más  profundo. La cuestión es que el verdugo construye impunidad, la muerte física y la hermenéutica, desaparece el cuerpo no solo como prueba sino para hacer desaparecer lo que fue la persona. La banalización es la muerte hermenéutica. No todas las víctimas son iguales, no es lo mismo una víctima de género que una víctima política. Las víctimas y la impunidad tienen una relación intrínseca. La banalización invisibiliza la víctima. Sirve más el testigo que la sentencia. La anécdota como substancia, ese pequeño detalle que golpea la sociedad. Memoria es pasado y futuro, no solo pasado. Recordar en realidad es pensar en el futuro. 
Si el verdugo está suelto, ni los muertos están seguros. Una de las razones para la Justicia Universal es que no puede haber escondite para el crimen, es la justicia del mundo. La Justicia Universal es el escenario de la memoria para que el horror no vuelva. La memoria del horror es el mejor antídoto contra el horror.

Memòria i futur:
Lluís Companys i la República catalana

Joan Tardà, diputat d'Esquerra Republicana al Congrés
Pere Fortuny, president de l'Associació Pro-Memòria 
als Immolats per la Llibertat a Catalunya 
Felipe Moreno, coordinador Xarxa Catalana-Balear 
de Suport a la Querella Argentina
Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic
Jorge Auat, procurador general para Delitos de Lesa Humanidad
Modera Josep Vall, director executiu de la Fundació Josep Irla.




Joan Tardà. L'estat espanyol ha volgut vendre el model espanyol d'impunitat com un exemple per altres països que han sortit de processos dictatorials. Una transició plena de misèries amb una llei de punt final que és la Llei d'Amnistia on els botxins perdonen les víctimes com una mostra de surrealisme inacceptable. Totes les democràcies en diferents mesures han fet els seus deures democràtics menys l'estat espanyol. Una mostra és que al Congrés dels Diputats hi ha una sala Manuel Fraga que va morir amb les mans tacades de sang i sense demanar perdó. Fins les empreses com les alemanyes han reparat les víctimes les espanyoles, que cotitzen en borses internacionals, no. Al Congrés s'han rebutjat una 80 d'iniciatives de veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme. Per no parlar de les víctimes de la transició. Fa tres anys es va tenir l'oportunitat d'equiparar, però la llei de víctimes del terrorisme ignora deliberadament les víctimes antifeixistes de les comissaries i de grups terroristes. Tot es resumeix en aquest model d'impunitat espanyol. Va haver-hi una oportunitat de canviar les coses amb la primera legislatura de Zapatero però va ser un fracàs perquè va acabar en una llei que no reconeix jurídicament les víctimes com a víctimes. Per il·lustrar va compartir una anècdota d'un membre del PP que li va dir: no podremos apoyar esta ley porque las víctimas podrían meter a nuestro Fraga en la cárcel. 
Podem també parlar de la vergonya de les fosses de com quan vols deixar constància de què allà es va cometre un crim i es requereix la presència policial i judicial et diuen, vostès vagin traient ossos, com si es tractés d'un assentament romà. A més en els últims anys emparats en la crisi econòmica han deixat de banda les víctimes del franquisme. 
Ara és impossible recuperar l'escenari del 2004. El PP ha esmicolat la justícia universal sota les pressions d'altres països, encara que ja havia començat Zapatero, perquè com ens deien "nos jugamos muchos cuartos". El cinisme és visible. Aquí no s'ha reconegut ni el genocidi armeni. 
Va agrair a totes les entitats memorialistes la tasca realitzada i va dir que els primers articles de la constitució catalana han de contemplar la reparació de les víctimes, el jutjament dels botxins i la consolidació de la justícia universal, com serem més petits no tindrem tantes pressions i serem capaços de fer-ho.



Pere Fortuny. Vinc d'una família republicana que va perdre el pare per ordre del mossèn del poble al qual li va salvar la vida. Cap governant ha assumit res. Mentre que els polítics avalen la transició, com els socialistes, que van prometre l'anul·lació de les sentències i van fer una llei vergonyosa. La justícia argentina és la que ens ha hagut d'acollir. Jo he anat a declarar al jutjat i va ser un dia excepcional en què em vaig sentir alliberat. Vaig poder explicar davant d'un funcionari del govern espanyol que el meu pare havia estat afusellat. L'estat espanyol no farà mai res, el camí és la independència.


Felipe Moreno. Me gusta siempre decir que la Ley de Amnistia se modificó en el año 79, no es intocable.También que esta ley no nos dio la libertad, yo salí con libertad bajo fianza y no amnistiado. Salieron los que habían pactado la transición. Los últimos en hacerlo fue después de la constitución, en enero. Pero aún así quedaron los de delitos de sangre de terrorismo. También me gusta recordar que el 27 de agosto del 75 se endureció la ley de prevención del terrorismo, ley de estado de excepción en que se pasó de los 3 días en comisaría a los 13 a 18 días. 
Estamos en una situación de total impunidad sin seguridad jurídica. Si no hay un cambio de forma de estado es imposible que se haga justicia. 
Vamos para cinco años y seis meses que acudimos a la justicia argentina porque aquí no había vías que seguir, hasta en Estrasburgo nos habían dicho que llegábamos fuera de plazo, pero es que el tortuoso camino de negativas en el estado español dilató los procesos. Tenemos depositada nuestra confianza en la justicia argentina. Un valor para las víctimas es el apoyo judicial. No pido ver en la cárcel a los verdugos, yo acuso y el juzgado que sentencie y ponga la pena. 
Es curioso como asociaciones de víctimas piden que las víctimas del franquismo sigan siendo ignoradas.
Cuando estuve en Argentina y visite los sitios de memoria donde se había represaliado pude comprobar que las cárceles en las que pasé todo tipo de privaciones y las torturas eran idénticas a las de la dictadura argentina, la globalización de la represión programada.
El estado catalán nos hará justicia dice el compañero Joan Tardà, eso esperamos. No nos pase como al título del libro de Joan Garcés "Soberanos e intervenidos". 
Pedimos que las leyes estén dotadas económicamente para que no sean leyes vacías. 
Recordar que aquellos resistentes antifascistas que lucharon por la liberación de Europa decían París, Berlín, Barcelona, Madrid. No fue posible. Y para terminar decir que si el eco de las voces de las víctimas desaparece, desapareceremos.  




Jordi Palou-Loverdos. Ens va dir que sense el treball de les víctimes de primera, segona i tercera generació no existiria ni el Memorial Democràtic. 
No és fàcil parlar de futur quan s'arriba tard des de les institucions.

El 15 d'octubre de 2015 per primera vegada des del més alt nivell institucional es celebrarà el dia nacional per la memòria de les víctimes de la Guerra Civil i del franquisme. 
L'estat espanyol es basa en l'amnèsia i això no ho podem subscriure de cap manera. 
A l'Argentina és veritat que no van tenir una guerra abans de la dictadura, però van tenir lleis de punt final que van ser derogades i gràcies a la justícia universal en els tribunals espanyols. L'estat espanyol diu que no ho farà i no pensen fer-ho, només recordar en una jornada sobre la Llei d'Amnistia organitzada pel Memorial Democràtic la intervenció d'una diputada socialista que ens va posar els pèls de punta a tots.
L'estat espanyol s'ha negat a condemnar el franquisme, aquí es va condemnar el General Franco i el seu règim. 
Des del Memorial es prepara unes jornades al desembre per debatre la formació d'una Comissió de la Veritat a Catalunya.
El Memorial també ha posat a disposició de la justícia argentina el seu banc audiovisual, més de mil testimonis, alguns es poden convertir en proves preconstituïdes. 
Va acabar citant a Companys en el seu testament hològraf: La meva petitesa no podia esperar un final més digna. Per Catalunya i el que representa de Pau, Justícia i Amor.



Cloenda





Alfred Bosch, president del Grup Municipal d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona.

El sacrifici de tota una generació com el mateix Companys és encomiable, quan van haver de triar entre comoditat i generositat van escollir la generositat. El risc, oferint la seva vida i nosaltres ens reconeixem en ells. 

Companys va ser empresonat la primera vegada a la Setmana Tràgica després passaria en 17 ocasions per la presó, això ens dóna una idea de la seva vessant de lluitador. Va tenir companys de viatge com Francesc Layret o Salvador Seguí i tots ells van acabar morts. Tots es van deixar la pell, una generació compromesa. Van unir dues causes: l'obrerisme i el catalanisme, una barreja explosiva, la base de la nostra acció i pensament. Modestament lluitem contra les injustícies socials i alhora per l'emancipació del país fins a les últimes conseqüències.  Era perillós llavors i continua sent-ho avui en dia. Ser d'esquerres i la lluita nacional és el mateix. 
Companys va ser un home de coratge polític. Proclamà l'estat català al 34 i va dir Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República al cor de tots. Avui la mesura ens guia, però necessitem la valentia. 
Demà farà 75 anys de l'afusellament de Companys després d'un judici que va ser una obra de teatre. Després d'haver ser torturat a Madrid i Montjuïc sense que s'en panadís de res, sense cap queixa. En el seu últim passeig anava amb espardenyes pel maltractament que havia sofert als peus, es va descalçar i va caure dient: Per Catalunya!
2760 persones van ser assassinades abans i després de Companys a Catalunya.
El judici a Companys és el judici a Catalunya i també als nostres avis, els nostres familiars que van patir la repressió. El seu sacrifici ha de servir d'alguna cosa, sense condols, ni plors, com Companys li va dir a la seva esposa: "No admetis, doncs, condols, ni ploris. Aixeca el cap". Nosaltres ho hem d'assolir amb molt menys patiment. El nostre homenatge és aixecar-nos i tornar a véncer que ja toca.
El millor reconeixement és jutjar els botxins, reclamar compensacions, responsabilitats i culpes. S'han d'aixecar les fosses i identificar els ossos. No hi ha excuses, ho hem de fer des de les institucions catalanes si l'estat espanyol no ho fa. Hem de convertir el dol en vida. Fem d'una punyetera vegada el que hem de fer.
Visca Catalunya, la Justícia i la Llibertat!

No hay comentarios:

Publicar un comentario