Volem agrair a l'ICAB i a la Comissió de Memòria Històrica d'aquest Col·legi aquesta convocatòria per la premsa per donar a conèixer les primeres declaracions als jutjats catalans dels querellants a l'Argentina pels crims del franquisme a requeriment de la jutgessa María Servini de Cubría.

Rosa Maria Barberà, vicedegana de l'Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona ha obert aquest acte donant les gràcies als intervinents i mostrant el suport del Col·legi. Ha estat l'encarregada de donar les paraules i ens ha encoratjat per continuar amb aquesta tasca.

Jordi Palou com a representant de la Comissió de la Memòria Històrica del Col·legi ha recordat que aquesta comissió va donar suport a la querella i a les extradicions. Com Director del Memorial Democràtic també ha fet memòria recordant la resolució exprés i explicita de suport a la querella del Parlament de Catalunya, que va estar suspès pel mateix franquisme que va afusellar el President Companys.

L'Argentina va tenir en l'estat espanyol un impuls per fer justícia al seu propi pais, fent ús de la justícia universal per jutjar un repressor de la dictadura argentina. Amb el temps a la República Argentina es van derogar les lleis de punt final. Ara els querellants esperen de l'Argentina justícia. Recentment el relator de l'ONU ha instat a l'estat espanyol a què lliurin els possibles extradits a l'Argentina o que els jutgin pels crims comesos.

Palou ens ha encoratjat a continuar amb aquesta tasca. I ha volgut dir a aquells que diuen que no té importància això que fem, que amb perspectiva, amb el pas del temps, es veurà que aquest treball sense pausa ens donarà la raó. Ha felicitat les víctimes, familiars i professionals que estan darrere d'aquesta causa.

En Juan Martínez ha començat agraint als advocats laboralistes que en aquells anys de la repressió van assistir als que van compartir la lluita per a derrocar la dictadura, pels drets de la classe treballadora, que ha estat la més castigada. Ha dit que per a ell ha estat una esperança poder declarar i donar fe d'uns fets tan terribles i ha lamentat que s'hagi hagut de fer a l'Argentina.

Ell va arribar a Terrassa l'any 53, al 56 militava al PSUC i al 57 va patir la primera detenció. Va començar la tortura al lloc de feina, després a comissaria amb cops de peu i puny, registre de casa seva davant de la seva companya i els seus fills espantats, trencant mobles i robant els pocs diners que tenia allà. Més tard el van portar a Barcelona on va conèixer els germans Creix, especialistes en pallises. Li van fer "l'armari", "la rana", nu el feien saltar mentre li pegaven i no el deixaven dormir.

Cap govern s'ha preocupat de la Llei d'Amnistia que ha servit als torturadors per amnistiar-se ells, ha dit. Els familiars han estat els que han investigat aquests crims. Quan ens vam assabentar de la querella argentina es va obrir una llum per a nosaltres. M'agradaria que això continués, nosaltres seguim a la batalla, entregant adhesions a la querella. Ha acabat dient: ara fa falta més que mai el compromís i l'organització per treballar per la Memòria.

Pere Fortuny va explicar com li va anar la seva declaració a Mollet el dia 14 d'aquest mes. Ha dit: "Anava amb certa intranquil·litat perquè per la meva experiència m'he trobat amb funcionaris feixistes i em vaig trobar la sorpresa de la felicitació de la funcionària per la meva declaració."

Van assassinar el meu pare per l'ordre del capellà del poble quan ell li havia salvat prèviament la vida i a unes monges del convent també. Quan la meva àvia va anar a demanar ajut pel seu fill li van donar com a resposta "Dios te ampare hermana", l'àvia que era creient va deixar d'anar a l'església. El capellà ens ho va robar tot i va viure a casa nostra. També va intervenir amb l'alcalde perquè ningú avalés al meu pare amb amenaces de sancions, i van recollir poques signatures. Jo tenia 6 anys quan el capellà va venir a casa, va entrar i ens va dir que venia de fer una gestió que ho recordarien tota la vida, tota la família agenollada li besaven les mans. L'endemà, quan la mare va anar a la presó li van dir que no calia que tornés, havien afusellat al pare aquella nit. Tenia raó el capellà, no ho vam oblidar mai. La meva àvia no va voler ni el dia de la seva mort un mossèn, ni una missa.

La Llei d'Amnistia va ser acceptada per tots excepte per Esquerra Republicana que no estava legalitzada en aquell moment. L'any 76 es va constituir la nostra associació Pro-Memòria als Immolats per la llibertat a Catalunya, vam promoure el monument del Parlament i una còpia al Fossar de la Pedrera, que es va condicionar després de 7 anys lluitant amb l'Ajuntament de Barcelona, el senyor Maragall no ens volia ni rebre. El 2007 la Vicepresidenta Teresa Fernández de la Vega ens va demanar que volíem amb la Llei de la Memòria li vam dir que l'anul·lació dels judicis. No va passar. Tots menys Esquerra van votar aquesta Llei. Un partit del qual no direm el nom per no fer mal, va dir que valia més això que res, una llei que no condemna el franquisme i reafirma les condemnes com a vàlides. Sort que hem trobat una justícia a l'Argentina que ens dóna esperança i que esperem arribi a bon terme.

El meu pare era obrer de la Papelera Española i membre de l'UGT. Va defensar els drets dels treballadors i va treballar per la justícia social al Prat de Llobregat i això el va significar. Sentia allò que feia hi sabia comunicar-ho i això li va valdre l'odi de molts. Va ser Conseller i després Batlle d'El Prat. Va fer tot el possible per evitar els desordres fins a tal punt que la FAI li va fer un toc d'atenció. Més tard va anar voluntari al front i va participar a la Batalla de l'Ebre, de retirada el van detenir a Girona, va passar per camps de concentració, va patir tortura i interrogatoris, presó, judici i condemna a mort per "Rebelión". La meva mare va fer tot el que va poder fins va portar una carta a Burgos demanant clemència al Generalísimo, li van dir que li entregarien al Caudillo, al cap d'unes hores el meu pare moria al Camp de la Bota. El patrimoni que en va deixar va ser una carta amb el seu testament vital on deia que ell havia lluitat per la justícia social amb honestedat sense tacar-se les mans de sang i que havia d'anar amb el cap molt alt. En aquest punt Lluís s'ha emocionat fins al punt que ha hagut de parar un moment la seva intervenció com quan ha parlat de la seva mare, vídua, amb un nen de divuit mesos, que ja havia perdut una filla petita, amb una postguerra molt dura, que va suportar tot de manera heroica, fent de pare i mare.

Va militar a un parell de partits però ho va deixar encara que sempre ha estat al costat dels moviments populars. Diu que el silenci ha jugat a favor dels repressors que ens deien "rojos separatistas". Va venir la Llei d'Amnistia, més tard la de la Memòria i nosaltres continuem com si no existíssim. Gràcies a la justícia argentina, una justícia d'esperança, universal per aquest drama tan terrible que hem viscut.

Felipe Moreno portaveu de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina ha expressat que a l'Argentina s'ha anat a demanar veritat, justícia i reparació, allò que l'estat espanyol ens ha negat a nosaltres i als nostres familiars. L'esperança de què puguin ser reparats el que han viscut amb por, perseguits, torturats, empresonats. La nostra lluita des de la primera trobada amb Ana Messuti el 2012 ha estat ferma i hem aconseguit un èxit judicial, parcial, però èxit, poder anar a declarar en seu judicial.

Ha remarcat que el suport de la societat catalana és molt ampli, ajuntaments, institucions com la Comissió de Memòria de l'ICAB. Que la unió de la societat civil és clau per fer justícia, potser en un futur en uns jutjats catalans. Per això demana recolzament a les entitats, als ajuntaments perquè es querellin pels seus regidors i batlles represaliats, per qualsevol dels seus ciutadans assassinats o torturats. Sense color polític i amb tots els colors d'aquells que van plantar cara al feixisme, la Xarxa, fa esforços per portar endavant aquesta querella.

Ana Messuti ha començat la seva intervenció dient que la llei mordassa és la que porten les víctimes del franquisme sempre. Ha parlat dels fruits de la querella recordant que la justícia és un camí que es fa caminant, que aquestes declaracions són part d'aquest camí i que han portat satisfacció als declarants.

Paraules de l'advocada Ana:

Les declaracions van començar a Buenos Aires amb 5 querellants membres de La Comuna, la vídua d'uns dels darrers afusellats del franquisme el 27-S. Més tard ho van fer 13 més, entre elles una senyora que va complir 89 anys a l'avió, el seu metge va dir que ell no autoritzava el viatge però que si fos la seva mare la portaria a declarar. Per evitar aquests viatges costosos econòmicament i físicament es van passar a fer videoconferències però ens van trobar amb problemes, pressions de l'estat espanyol i de la cancelleria del govern argentí. Es van pendre 15 declaracions al consolat de Madrid. En aquestes són tan important les paraules com els silencis, es necessita un ambient propici i el suport de l'advocat. Un bon jutge ho ha de tenir present.

La visita de la jutgessa Servini va determinar l'actual escenari, va prendre declaració en jutjats espanyols de Sevilla, Madrid i Gernika, havia de fer-ho també a Palma però no li va ser possible per agenda, allà 33 persones grans esperaven per declarar. Els advocats davant d'aquesta situació vam exposar el cas a premsa, i s'ha de dir la importància que va tenir la cobertura dels periodistes, perquè encara que l'exhort de la jutgessa era per prendre ella les declaracions, els jutjats de Palma de Mallorca van prendre declaració sense la presència d'aquesta. De la mateixa manera va poder declarar el lluitador Félix Padín als 97 anys, 2 mesos abans de morir, a Miranda de Ebro, ja que no va poder fer-ho davant la jutgessa perquè a causa de l'emoció es va posar malalt i va haver de ser hospitalitzat.

Com les videoconferències, encara que al sól argentí del consolat, portaven problemes, vam demanar aquests exhorts per fer aquestes declaracions que han començat aquest mes de juliol. 3 a Catalunya, 3 a Madrid, 1 a Almeria i al setembre a Málaga i al Pais Basc. A Madrid no van tenir ni l'atenció de deixar declarar asseguts als declarants. A Collado Villalba en canvi van comentar que sentia que s'hagués de fer així, a requeriment de la justícia argentina. Cap jutjat s'ha negat a complir l'exhort.

Borges va dir que a argentins i espanyols els hi separava tot un idioma i això vam sentir quan van declarar Billy el Niño i el Capitán Muñecas, uns parlaven l'idioma de la justícia universal altres semblaven parlar altra llengua. En canvi els declarants han entès molt bé l'idioma de la justícia universal, en aquestes declaracions l'idioma s'apropa a la llengua de les víctimes. Per això les declaracions són una peça indispensable, la veu dels declarants.

Tenim una lluita paral·lela, la de les extradicions o judicis, tal com han dit les Nacions Unides. S'ha portat una proposició no de llei al Congrés dels Diputats perquè aquests imputats siguin extradits. Els passos que s'han de donar són varis i simultanis, aquesta és una causa molt complexa. Tenim per una banda la lluita contra la impunitat, els exhorts per exhumacions, les declaracions, les extradicions dels imputats vius, és com un gran vaixell que viatja en una carrera contra el temps. Referint-se a les exhumacions ens ha explicat que un jutjat de Guadalajara està tramitant justament l'exhumació del pare de la querellant de 89 anys que va viatjar a l'Argentina, el seu testimoni va ser fonamental, quan li va dir a la jutgessa: "solo quiero pedir un hueso de mi padre para llevarlo a la tumba conmigo" i va aconseguir emocionar-la.

Ens moguem en un plànol internacional on els juristes espanyols els hi costa moure's, els declarants per la seva banda es belluguen en aquest terreny, no els hi pesa, són ciutadans del món. Felicito els declarants perquè ens ensenyen cada dia i són un exemple per a tots.

La jutgessa està molt amoïnada per no haver pogut viatjar a Catalunya però té previst fer-ho aquest any perquè és un punt molt important, es tracta d'un problema d'agenda perquè a l'Argentina també és any electoral.

Toni Bou va començar disculpant l'absència d'en Joan Tardà, que encara que volia compartir taula amb els declarants, avui havia d'estar al Congrés dels Diputats. Tardà va estar impulsor de la querella d'Esquerra pel President Lluís Companys i 47 càrrecs electes més.

La querella a la que es va afegir Esquerra i que es va interposar el 14 d'abril de 2010 per a nosaltres és la querella del poble. Aquesta ha de ser cabdal en el procés constituent en una república catalana, perquè l'estat català reconeixerà les víctimes del franquisme.

A l'Argentina em van dir: "la historia hace referencia a los muertos y la memoria histórica a los vivos." Quan en Pere va sortir del jutjat de fer la seva declaració, jo li vaig demanar, com et sents? i ell en va respondre que alliberat després de 76 anys de patiment.

Esquerra ha portat 6 mocions a diferents ajuntaments de Catalunya perquè siguin part de la querella i han estat aprovades, com a Taradell, Mollet o Badalona.

Bou ha recordat les paraules de la jutgessa en un acte a Madrid on ens va dir que se'n recordava de nosaltres, que ho tenia present i pendent, feia referència al seu proper viatge a Catalunya.

Gràcies al poble argentí, un mirall pel nostre futur estat català.