martes, 15 de mayo de 2018

EL PLE DE LA VERGONYA. REUS NO TINDRÀ UN CARRER AMB EL NOM CIPRIANO MARTOS.


El dia 14 a Reus vam viure un ple de la vergonya, per molts motius, però en parlarem del que va ser el més colpidor per a la nostra Xarxa. La CUP portava una moció amb una proposta per posar el nom de Cipriano Martos a un carrer de la localitat. La Xarxa va estar representada per companyes i companys arribats des de Barcelona i familiars d'en Pascual Carrilero Carrilero, també querellants a l'Argentina i amics del company de militància de Pascual, Cipriano. 



Va ser llarg i esgotador arribar a la darrera proposta al voltant de les 11 de la nit per haver d'empassar-nos les intervencions d'alguns dels grups del consistori. Tot això en mig d'un circ de tres pistes de Tabàrnia com a claca de Ciutadans i PP, embolcallats en la seva imaginària bandera i com bons patriotes en la bandera del atado y bien atado, que com a republicans, més enllà de com  o d'on ens sentim, no ens representa. I parlem d'aquesta gent en el nostre context de defensors dels drets humans que treballem per la veritat, la justícia i la reparació de les víctimes del franquisme i la transició, perquè mentre es donava lectura a una proposta contra el feixisme, l'odi i la xenofòbia aquesta gent reia i mostrava diferents cartells que ens posaven davant els ulls amb una manca de respecte pels presents que volien honorar les víctimes del feixisme en peu, en silenci, amb una dignitat i solemnitat que en contrast amb l'actitud de befa d'aquells que no tenen ni humanitat, posava la pell de gallina.





Si anem a l'actitud dels polítics, voldríem parlar de dos grups en concret, de Ciutadans i de PDeCAT. De Ciutadans ja es podia esperar una negativa com va ser també la del PP, però els seus arguments contra aquesta petició barrejant terrorisme amb la qüestió plantejada per la CUP, per atacar al seu grup, mentre nosaltres érem allà en representació de les víctimes del terrorisme d'estat va ser a més d'una manca de respecte un despropòsit. Tornar altre cop a llençar a la cara de víctimes sense reparació les víctimes reparades com si arrosseguéssim un pecat original que no ens permet demanar justícia sense que surtin les víctimes de primera i passar-nos la mà per la cara com pagadors eterns de falses reconciliacions. La nostra Xarxa forma part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, que fa 9 anys que és al carrer el darrer dissabte de cada mes defensant els drets de les víctimes del feixisme espanyol, aquesta concentració parla just d'aquest tema: víctimes i reconciliacions, i voldríem reproduir un paràgraf de la seva convocatòria:

És curiós que en el grup de víctimes respectades per l’estat no es faci cap distinció, que la utilització de la vara de mesurar sigui la mateixa per a torturadors com Melitón Manzanas o membres del govern de la dictadura feixista espanyola com Carrero Blanco i estiguin fins i tot més reconeguts que moltes de les víctimes anònimes i oblidades de diferents grups terroristes, que tristament també existeixen. El PP ha desemparat o insultat a certes víctimes poc atractives pel seu discurs polític pensant en rèdits electorals. Així Aznar va concedir una medalla póstuma a l’alumne de la Gestapo el sàdic policia Manzanas i una indemnització a la seva família, mentre es va dedicar a menysprear a l’expresidenta de l’associació de víctimes de l’11-M. Hi ha hagut víctimes de primera, subjectes polítics amb pes específic en les decisions del legislatiu sense que ningú les hagi votades, convertides en lobby de pressió al dictat del PP. A aquestes víctimes ningú les ha dit rancunioses, ni venjatives, ni que fan ús dels seus familiars morts per a obtenir subvencions, ningú les ha parlat de l’oblit necessari per tancar ferides, ningú les ha dit que han de renunciar a la justícia, que han de perdonar i passar full, ningú les ha parlat de reconciliació ni de pagar cap preu en nom d’aquesta. Ningú les retreu que no s’alegrin de la dissolució d’una banda terrorista, que vulguin que continui la dispersió dels seus presos, que es detinguin tots aquells que van matar i no han estat jutjats, que es resolguin totes les morts, es respecta que no vulguin signar cap pau, ni fer cap concessió, ningú les demana generositat per respecte al seu dolor. Les víctimes del franquisme i la transició sempre han d’anar pel davant amb la justificació del no volem venjança, ni tenim rancor, només volem justícia, i encara així ens diuen sempre que estem ancorats al passat i que som un element negatiu que hipoteca el futur democràtic perquè sembrem l’odi i el trencament social. Tenim víctimes recents com Cipriano Martos, Puig Antich, les del 27 de setembre, Germán Rodríguez, Guillem Agulló, més recents que Melitón Manzanas o Carrero Blanco. De quin passat ens parlen? Llegir sencer

Ciutadans deia condemnar l'odi mentre aquest sortia per la seva boca amb un cinisme insultant.

Volem també criticar durament la posició del PDeCAT perquè el seu argument per votar no, després de dir que compartien la moció, insulta la nostra intel·ligència. Les senyores i senyors d'aquest grup ens van dir que va haver-hi moltes víctimes i que per tant era un greuge comparatiu donar un carrer amb una i que per no fer distincions i ser equànimes no es podia fer una excepció amb Cipriano Martos. Per aquesta regla de tres cap represaliat pel feixisme podria tenir cap carrer a cap poble. Aquesta pobra justificació no té més sentit que negar-se "elegantment" a donar un carrer a Cipriano. Totes les víctimes mereixen la mateixa justícia però totes no són iguals  quant a la seva representativitat i aquest cas en el context de la ciutat de Reus és una excepcionalitat. Es tracta d'una mort en terribles condicions per tortures execrables i gens comunes  l'any 1973. El PDeCAT dóna excuses de mal pagador i mentre negava un reconeixement a Cipriano el President de la Generalitat penjava al seu Instagram la portada del llibre sobre el seu cas escrit pel periodista Roger Mateos. Recomanem la seva lectura a aquest grup per veure com les seves explicacions no tenen cap sentit.

Demanem a l’Ajuntament que si no es pot donar un carrer a Cipriano Martos almenys es posi una placa explicativa davant la caserna de la Guàrdia Civil on va ser torturat com a reparació a la família Martos. 

També volem criticar la postura còmoda d'alguns que s'emparen en l'exposició de motius per votar No als acords de la moció, un esport nacional als ajuntaments del país. Els aconsellem que votin els acords deixant constància de que no comparteixen els motius de la seva exposició. I que no facin d'aquest argument un subterfugi per ocultar que tampoc volen els acords. 



Gràcies al grup municipal de la CUP per portar aquesta petició al ple i lamentem profundament que ni Cipriano, ni Guillem hagin pogut tenir aquest reconeixement a la ciutat de Reus. 

miércoles, 9 de mayo de 2018

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "CASO CIPRIANO MARTOS" A LA LLIBRERIA DOCUMENTA DE BARCELONA



L'Antonio Martos mirant l'aparador ple dels llibres sobre el seu germà.




Aquesta tarda s'ha presentat el llibre que recull tota la biografia del militant antifeixista Cipriano Martos, torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus l'estiu de 1973. Tortures que li van causar la mort després de 21 dies de patiment, tot sol, a una sala de beneficència de l'Hospital Sant Joan de Reus,  mentre era custodiat les 24 hores per una parella de guàrdies i sense notificar-ho a la seva família, que no va poder ni veure el seu cos. Una terrible història de repressió d'una dictadura que va començar com va acabar, assassinant.





La presentació ha estat una conversa entre l'historiador Xavier Casals i l'autor del llibre Roger Mateos, presentada pel responsable de la llibreria Documenta, amic personal d'en Mateos i la responsable de l'editorial Anagrama que ha lloat aquest llibre tant pel seu contingut com per la seva forma. 




El Caso Cipriano Martos és una història silenciada que s'havia de compartir i divulgar com a deure democràtic de memòria. Un llibre que neix del treball d'investigació de la nostra Xarxa per fer possible la querella que l'Antonio Martos va presentar a la justícia Argentina i que és una realitat gràcies a la gran feina de més de 3 anys de recerca  d'en Roger Mateos, de recull de testimonis de persones que van conèixer i compartir militància amb Cipriano Martos. Tot això fa de "Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista" un llibre totalment necessari.



L'acte ha estat molt emotiu i compartit amb molts companys i companyes que van militar al PCE (m-l) i al FRAP, que porten a la seva memòria i al seu cor a Cipriano Martos, un militant antifranquista, una molt bona persona moguda pels seus ideals. Un lluitador que volia canviar la negror de sang d'una dictadura que no volia morir per la llum d'una nova República, que amb els valors i el llegat de la que van robar per la força de les armes, portés l'esperança d'una terra mare de justícia i solidaritat contra la tirania i l'opressió del franquisme. Gràcies també amb elles i ells pel seu sacrifici i compromís d'abans i els seus testimonis que han fet d'aquest llibre, un relat que us enganxarà fins al seu últim paràgraf. 




També ha estat present el Director del Memorial Democràtic i moltes companyes i companys que formen part de la querella argentina i membres de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes. 




Moltes i moltes gràcies a totes i tots.

jueves, 3 de mayo de 2018

CENTENARS DE SIGNATURES DE SUPORT A LA QUERELLA ARGENTINA VIATGEN AVUI A BUENOS AIRES



Avui ha viatjat a la República Argentina la solidaritat del món amb les víctimes del franquisme i la transició. 1500 signatures recollides a les concentracions de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes, persones d'arreu del planeta que agraïdes i emocionades amb la nostra querella argentina han deixat el seu suport per escrit. Aquest compromís amb els drets humans, amb la veritat, la justícia i la reparació arribarà al Jutjat de Buenos Aires que instrueix la Causa 4591/2010, la nostra digna causa. Milers de gràcies a totes les persones que ens han donat suport i molts ànims per continuar amb la nostra lluita per les víctimes del feixisme espanyol. Continuem treballant.



jueves, 26 de abril de 2018

AVUI HA DECLARAT EN JORDI CARRILERO A TARRAGONA PER LES TORTURES DEL SEU PARE PASCUAL CARRILERO CARRILERO





La Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina ha estat avui donant suport al nostre company Jordi Carrilero i a la seva germana Ester. En Jordi ha declarat aquest matí al Jutjat d'Instrucció Nº 1 de Tarragona en compliment del requeriment de la jutgessa argentina María Romilda Servini, que instrueix la nostra Causa 4591/2010 per crims de genocidi i/o lesa humanitat comesos pel franquisme i en la transició, de 17 de juliol de 1936 fins al 15 de juny de 1977.

Jordi Carrilero va denunciar davant la justícia argentina, al Juzgado Nacional en lo Criminal y Correccional Federal Nº 1, les tortures i l'empresonament del seu pare, Pascual Carrilero Carrilero, comerciant reusenc, que va ser brutalment torturat a la caserna de la Guardia Civil de Reus quan va ser detingut amb altres companys del FRAP, com en Cipriano Martos Jiménez. Van ser detinguts per propaganda il·legal. Cipriano va beure un líquid corrusiu quan era sota la custòdia dels agents d'aquest cos, morint després d'una llarga agonia. Pascual va ser jutjat pel TOP. Ell no es va recuperar mai de l'horror viscut dins de la caserna de Reus, mai va poder oblidar com el van fer carregar el cos torturat del seu company i mai va superar la mort d'aquest, a qui va dedicar aquest sentit poema.

Pascual Carrilero Carrilero




En sortir del jutjat, Jordi s'ha mostrat molt satisfet per haver pogut verbalitzar en seu judicial el patiment del seu pare. Ha comentat la vergonya que és no poder rebre justícia a l'estat espanyol i haver de dirigir-se a la justícia argentina per obtenir reparació. Ha denunciat que ni PP, ni PSOE han fet res per trencar amb el silenci i la impunitat dels assassins. Visiblement emocionat ha elogiat la figura del seu pare i d'en Cipriano com a gent digna, valenta, uns herois. 

Ha valorat el tracte humà rebut per part de la funcionària del jutjat però ha dit que això no tapa la tristesa i la indignació de no obtenir justícia aquí. 

Ha recordat com sent adolescent, l'any 87, quan acompanyava al seu pare a la parada del mercat de Reus, es va apropar un home que es va posar davant d'en Pascual i li va etzibar "qué bien que te dimos, qué bien que te dimos". El seu pare va abaixar un moment la vista i va sortir de darrere el taulell i el va agafar per la camisa insultant-lo. Quan el seu fill li va demanar que qui era aquella persona ell va callar. En arribar a casa seva en Jordi va preguntar a la seva mare per aquell home i ella li va dir: aquest va torturar al teu pare. Això també formarà part de la seva declaració.

En Jordi es va presentar a aquesta Causa tot buscant la veritat, la justícia i la reparació negada a l'estat espanyol a les víctimes del franquisme i la transició.


domingo, 1 de abril de 2018

ENTREVISTA AL COMPAÑERO DE NUESTRA XARXA FELIPE MORENO

GENTE CORRIENTE- FELIPE MORENO
JORDI COTRINA

Militó contra el franquismo y ahora lo hace en la causa de restaurar la dignidad de las víctimas

Felipe Moreno:" Billy el Niño" me torturó pero el delincuente soy yo"
El 13 de octubre de 1975, Felipe Moreno (Bayárcal, Almería, 1946) fue detenido en Segovia a punta de pistola. Era militante del PCE (m-l) y el FRAP, formaciones en las que fomentaba la organización y propaganda comunista y antifranquista. Hace 40 años fue torturado y encarcelado como terrorista; ahora, como coordinador de la plataforma catalana de la querella argentina, milita en la causa de restaurar la dignidad de las víctimas del franquismo.
-¿Por qué le detuvieron?
-Mi función era reorganizar a las bases comunistas y repartir propaganda para visualizar la represión. A un contacto mío lo detuvieron y me tuvo que delatar porque lo estaban torturando. La detención fue por propaganda ilegal: tiraron del hilo y llegaron a mí.
-El FRAP legitimaba la lucha armada, ¿usted también?
-Sí, aunque como máximo llevaba una navaja, armas de fuego no: si me hubieran encontrado una pistola posiblemente me hubieran fusilado.
-¿Cómo le trataron?
-Me metieron en un coche y me llevaron a la Dirección General de Seguridad, en Madrid, donde me tuvieron 13 días. Me interrogaron y torturaron, y cuando se cansaron porque no sabían quién era, me tuvieron 3 días esposado a un radiador.
-¿De qué clase de torturas hablamos?
-Sobre todo palizas: 'Billy el Niño' era experto. Él me pegaba y Conesa estaba sentado en su sillón. Entre tres me ponían sobre una mesa y me pegaban en la planta de los pies con una porra; cuando se me enfriaban, me volvían a pegar o me ponían a andar. También me tumbaban: dos se me ponían encima y otro me pegaba en los testículos, lo que me tuvo un mes orinando sangre y me ocasionó un desprendimiento de testículo. 
-Después le metieron en la cárcel.
-Sí, a los 13 días, después de interrogarme sin que yo dijera nada, me explicaron que me habían aplicado el régimen antiterrorista de la Ley 10/75: me llevaron a una celda de castigo incomunicado sin que hubiera podido hablar con un juez.
-Allí pasó un año.
-Sí: llegué a compartir celda con miembros de ETA. A los 3 meses me interrogó el juez por primera vez.
-¿Por qué le dejaron salir?
-En el 76 salí bajo fianza porque no sabían qué hacer con nosotros. Nos habían tenido en prisión preventiva sin pruebas para meter miedo a la gente pero no hubo sentencia: recibí una carta de archivo del caso. Por lo que sí me condenaron fue por otro juicio que tenía pendiente en Zaragoza: 3 años por propaganda ilegal y 5 por asociación ilícita, condena que nunca cumplí porque fue cuando todavía estaba en la cárcel y los de instituciones penitenciarias debieron pensar que para qué me iban a llevar a otro sitio si ya estaba entre rejas.
-La Ley de Amnistía debió borrar esos antecedentes de su expediente.
-No lo hizo: 'Billy el Niño' me torturó pero, a ojos de la Justicia española, el delincuente soy yo. Lo sé porque una vez fui a denunciar un robo en el coche de mis padres y me detuvieron porque decían tener vigente una orden de caza y captura del 73. Todo eso tendría que haberse destruido pero está archivado y consta como mis antecedentes penales.
-¿Qué busca como querellante en Argentina?
-Nunca he pedido prestaciones económicas como víctima porque no me interesa el dinero, sino la dignidad de todas las víctimas. Quiero que un tribunal reconozca públicamente que aquello fue ilegal y que esos tipos fueron torturadores. ¿Que luego les amnistían? Muy bien, pero que sean condenados y que conste en sus expedientes. El problema es que el Estado no acepta la realidad porque el poder económico de ahora es el mismo que se levantó en el 36.

domingo, 11 de marzo de 2018

XERRADA DEBAT SOBRE LA LLEI D'AMNISTIA DEL 77 A SANTA COLOMA DE GRAMENET AMB JORDI OLIVERAS I FELIPE MORENO





Divendres 9 de març a les 19 hores al Centre Cultural Can Sisteré, Santa Coloma de Gramenet.

Molt interessant debat sobre la Llei d'Amnistia de 1977, amb Jordi Oliveras Badia, advocat membre de la Comissió de Defensa de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona i Felipe Moreno Martín, membre de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. També van participar des de la tribuna del públic la nostra companya de la memòria Pilar Rebaque i el nostre company Josep Cruanyes, tots dos advocats i membres de la Comissió de Memòria Històrica de l'ICAB.

Recomanem encaridament el visionat dels vídeos sobre aquesta xerrada-debat en el marc de les jornades de memòria que l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ve celebrant els darrers anys.
Galeria fotogràfica





 





lunes, 22 de enero de 2018

LA NOSTRA XARXA S'HA CONCENTRAT A LA PRESÓ MODEL ON L'AJUNTAMENT DE BARCELONA CELEBRAVA UNA JORNADA CONTRA LA IMPUNITAT



Avui és hem concentrat davant la porta de l'antiga presó de La Model de Barcelona, coincidint amb la II Jornada de la Xarxa de ciutats contra la impunitat franquista convocada per l'ajuntament de la ciutat de Barcelona. Ho hem fet per visibilitzar la nostra xarxa de querellants i denunciants a la justícia argentina i fer saber a l'Ajuntament que si dins del programa d'aquesta jornada es tracta el tema de la querella argentina, haurien d'haver tingut la sensibilitat de contactar amb la nostra Xarxa de querellants i denunciants. No és la primera vegada que hem estat ignorats per l'equip de govern d'aquesta administració local, que mai ha tingut interès a consultar-nos res en referència a la Causa 4591/10 i que quan ha estat interpel·lat per nosaltres no han donat cap tipus de resposta.



Hem de dir que la nostra concentració ha provocat que el coordinador de la Jornada ens convidés a participar com a públic, nosaltres, arribats a aquest punt, en una mostra de dignitat i de coherència hem preferit mantenir la nostra concentració al carrer, que és on fem la nostra lluita. També hem d'apuntar que a la finalització de la primera part d'aquesta jornada el tinent alcalde Jaume Asens s'ha adreçat a nosaltres i s'ha compromès a tenir una reunió amb la nostra Xarxa. Esperem que compleixi la seva paraula i poder explicar-li de primera mà quina ha estat la nostra tasca des del 2012 i la nostra postura respecte a la querella argentina. Llàstima que la senyora alcaldessa, Ada Colau, no hagi tingut la deferència d'apropar-se a la nostra pancarta i escoltar-nos, encara que ha passat pel nostre costat i l'hem cridada per parlar amb ella i no s'ha dignat ni a mirar-nos. 

Esperem que per a properes convocatòries d'aquest tipus es convoqui a tothom que estigui treballant per la veritat, la justícia i la reparació i contra la impunitat de franquisme. Que es faci respectant la pluralitat, com sempre hem fet nosaltres, per tal que un acte així no esdevingui mai un acte partidista.







miércoles, 17 de enero de 2018

ELS ÈXITS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA


El primer gran èxit d’aquesta Causa oberta a la República Argentina és la seva mateixa existència. Una realitat gràcies a la meravellosa i solidària tasca dels juristes argentins compromesos amb la veritat, la justícia i la reparació, que van obrir la porta a l’esperança per a totes aquelles víctimes del franquisme i la transició condemnades a topar, una vegada i una altra, contra el mur d’impunitat del Regne d’Espanya.
El segon gran èxit el constitueix les i els querellants, que van tenir el coratge i la determinació de querellar-se contra els seus botxins i/o els dels seus familiars. Particulars i institucions de tota mena que van donar veu a moltes víctimes silenciades per l’estat espanyol, per la història oficial i pel seu entorn. Un acte valent individual de presentar-se a aquesta Causa, vencent una por antiga, que encara és una realitat a l’estat espanyol, accentuada en els darrers temps de regressió en matèria de drets i llibertats, que per desgràcia ens està tocant viure.
El tercer èxit és tota la documentació que ha generat aquesta macrocausa contra la impunitat d’un estat espanyol, que sempre ha vetllat pels interessos dels criminals emparant-se en lleis de punt final com la llei d’Amnistia de 1977, demostrant la seva ínfima qualitat democràtica. Uns documents custodiats per una administració que encara avui o amaga informació a víctimes i familiars o bé entrega documentació dissociada, o sigui, censurada, per tal de protegir els victimaris. Una quantitat ingent de papers de dignitat que ara són custodiats en seu judicial argentina a favor dels drets humans per a les víctimes del franquisme i la transició.
El quart èxit és el ressò mediàtic internacional que aquesta Causa de Justícia Universal contra els crims franquistes i de la transició ha aconseguit, tot posant al mapa de la indecència al Regne d’Espanya i situant-lo en el llistat de la vergonya dels estats que no respecten els drets humans. Donant més relleu a totes les resolucions de l’ONU de condemna a l’estat espanyol per negar per sistema la veritat, la justícia i la reparació a les víctimes del franquisme.
El cinquè és que per primera vegada es dicten ordres per a la compareixença dels botxins de la dictadura als jutjats per a donar testimoni sobre les seves actuacions.  Càrrecs policials, polítics i de l’administració franquista són assenyalats com a actors de crims de lesa humanitat, exhortats a declarar, sense poder sortir de l’estat espanyol gràcies a les ordres de detenció internacional dictades pel Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadors com Billy el Niño van ser obligats a sortir de l’anonimat, cridats a l’Audiència Nacional, vergonyosament sostinguts per una fiscalia, que va optar per defensar els criminals, altra ignomínia més d’una llista interminable. Tot un Martín Villa ha hagut d’acceptar pagar una fiança de 48.000 euros per a deslliurar-se de la presó.
El sisè és que la veu de les víctimes i els seus familiars van ser recollides en seu judicial, van poder declarar i relatar tots aquells crims silenciats, alguns durant generacions. Unes ho van fer presencialment a la República Argentina, altres per videoconferència i altres a través dels exhorts emesos pel jutjat que instrueix aquesta Causa en jutjats de l’estat espanyol. Aquestes declaracions van constituir un gran pas en la reparació per a totes i tots els querellants.  Per alguns, un dels dies més importants de la seva vida,  per la càrrega simbòlica però reparadora de denunciar en un jutjat espanyol crims que els han acompanyat i marcat profundament, encara que sabien que declaraven davant la justícia argentina.
El setè és que aquesta querella va ser un revulsiu per al món de la recuperació de les memòries de les víctimes del franquisme i la transició i la seva lluita per la veritat, la justícia i la reparació. El 2010 encara moltes associacions no s’havien refet de l’enorme cop que va suposar la Llei de la Memòria, la 52/2007, que va servir també per a desmobilitzar-nos. Una segona llei de punt final, que va decebre per la seva covardia i per la traïció als compromisos que gran part de la suposada esquerra de l’estat espanyol va dir assolir amb les entitats memorialistes. La indecència de bescanviar el terme il·legal per il·legítim, de legitimar tancar la porta a la justícia sota les premisses del perdó i la reconciliació, girant l’esquena a les víctimes i les seves reivindicacions i aferrant-se una vegada més els vicis de la transició refermant la impunitat.
El vuitè és l’altaveu que va suposar la querella argentina per a la causa de les víctimes del franquisme i la transició, visualitzant com mai el dèficit de garanties patit per les víctimes i situant les seves reivindicacions en el camp dels drets humans. Això va suposar un salt qualitatiu que ens va fer recórrer la llarga distància entre l’homenatge de les plaques commemoratives i els tribunals de justícia. La important difusió dels mitjans de comunicació situà els crims del franquisme en la categoria de crims de lesa humanitat i/o genocidi i revelà el seu caràcter imprescriptible, arribant a moltes persones que eren alienes a la gravetat d’aquesta qüestió i posant en relleu les mancances democràtiques de l’estat espanyol.  Ara gran part de la ciutadania sap que l’estat espanyol és una gran fossa on a més de les i els assassinats estan soterrats els seus drets.
El novè és tota la solidaritat desfermada, que s’ha materialitzat en les milers de signatures de suport recollides a tot l’estat espanyol, una gran majoria a Catalunya, de gent d’arreu del món indignada i sorpresa per la situació que pateixen víctimes i familiars. En aquest punt volem donar les gràcies a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que des de fa nou anys es concentra per a reivindicar veritat, justícia i reparació i que ens ha fet d’altaveu cedint-nos part del seu espai per a la recollida de signatures.
El desè és que les administracions públiques, ajuntaments, diputacions, parlaments van aprovar mocions de suport a la querella argentina i a les i els querellants. Mocions, recollides en les seves actes, contra els crims que l’estat espanyol continua no volent jutjar, ni condemnar. Gràcies per oficialitzar la legitimitat de les nostres denúncies. Algunes d’aquestes institucions van anar un pas més enllà en resoldre personar-se com a querellants a la Causa 4591/10, un fet de gran rellevància que deixa al descobert des del mateix Estat la responsabilitat d’aquest en la impunitat del franquisme. 
L’onzè és el cas Mendieta, les fosses obertes per ordre judicial seguint els protocols de Nacions Unides. Per primera vegada s’obre una fossa del franquisme a requeriment d’instàncies judicials donant reparació als familiars. Un cas amb molta difusió pel seu component humà personificat en l’entranyable Ascensión i la seva ferma resolució i la seva digna lluita. El seu testimoni davant la jutgessa a Buenos Aires ha fet possible el seu desig de poder ser enterrada, esperem que un dia molt llunyà, amb un os del seu pare afusellat pel feixisme espanyol. Un gran triomf sense cap dubte per a la nostra causa.
El dotzè és que fins i tot totes les cíniques i mal argumentades negatives de l’estat espanyol es converteixen en proves de càrrega contra aquest i ens insten a continuar amb la nostra determinació de defensa de la veritat, la justícia i la reparació.
El tretzè punt per a remarcar que tant les denúncies com les querelles han posat sobre el taulell públic qüestions relacionades amb diferents aspectes de la repressió com el capítol de veritats amagades com és l’estigmatització de part de les víctimes o com els invisibles crims i tortures de la transició. També les mancances de les lleis de memòria i fosses tant en l’àmbit estatal com autonòmic, com l’inexistent cens únic, el nul encreuament d’ADN de vius i morts, les exhumacions que no han seguit els protocols de l’ONU o la important qüestió dels arxius.
Un catorzè punt seria per allò que hem pogut oblidar i que també ha estat important i un quinzè i consecutius pels fruits que encara haurem de recollir.
Tots aquests èxits enumerats, no ho han estat per ordre d’importància. Encara que per a alguns no siguin suficientment significatius, tots han estat cabdals per a totes les nostres companyes i companys. Per tots ells ens felicitem i per això continuarem treballant donant suport a aquesta Causa que encara té recorregut i satisfaccions legals i emocionals per a donar-nos. Per l’exposat i pel que no hem explicat i que atresorem, moments irrepetibles de solidaritat i compromís personal i col·lectiu, seguirem lluitant.
Gràcies a les advocades i advocats, a la jutgessa d’aquesta Causa, a les companyes i companys querellants, a les persones que han treballat desinteressadament i han acompanyat a víctimes i familiars, gràcies a les persones anònimes que ens han encoratjat a continuar, motor de tota la feina que encara ens queda per fer.
Continuem, seguim.

Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina


LOS ÉXITOS DE LA CAUSA 4591/10: LA QUERELLA ARGENTINA.
El primer gran éxito de esta Causa abierta en la República Argentina es su propia existencia. Una realidad gracias a la maravillosa y solidaria labor de los juristas argentinos comprometidos con la verdad, la justicia y la reparación, que abrieron la puerta a la esperanza para todas aquellas víctimas del franquismo y la transición condenadas a chocar, una y otra vez, contra el muro de impunidad del Reino de España.
El segundo gran éxito lo constituye las y los querellantes, que tuvieron el coraje y la determinación de querellarse contra sus verdugos y/o los de sus familiares. Particulares e instituciones de todo tipo que dieron voz a muchas víctimas silenciadas por el estado español, por la historia oficial y por su entorno. Un acto valiente individual de presentarse en esta Causa, venciendo un miedo antiguo, que todavía es una realidad en el estado español, acentuada en los últimos tiempos de regresión en materia de derechos y libertades, que por desgracia nos está tocando vivir.
El tercer éxito es toda la documentación que ha generado esta macrocausa contra la impunidad de un estado español, que siempre ha velado por los intereses de los criminales amparándose en leyes de punto final como la ley de Amnistía de 1977, demostrando su ínfima calidad democrática. Unos documentos custodiados por una administración que todavía hoy o esconde información a víctimas y familiares o entrega documentación disociada, o sea, censurada, para proteger a los victimarios. Una cantidad ingente de papeles de dignidad que ahora están custodiados en sede judicial argentina a favor de los derechos humanos para las víctimas del franquismo y la transición.
El cuarto éxito es el eco mediático internacional que esta Causa de Justicia Universal contra los crímenes franquistas y de la transición ha conseguido, poniendo en el mapa de la indecencia al Reino de España y situándolo en el listado de la vergüenza de los estados que no respetan los derechos humanos. Dando más relieve a todas las resoluciones de la ONU de condena al estado español por negar por sistema la verdad, la justicia y la reparación a las víctimas del franquismo.
El quinto es que por primera vez se dictan órdenes para la comparecencia de los verdugos de la dictadura en los juzgados para dar testimonio sobre sus actuaciones. Cargos policiales, políticos y de la administración franquista son señalados como actores de crímenes de lesa humanidad, exhortados a declarar, sin poder salir del estado español gracias a las órdenes de detención internacional dictadas por el Juzgado Nacional en lo criminal y correccional Federal número 1 de Buenos Aires. Torturadores como Billy el Niño fueron obligados a salir del anonimato, llamados por la Audiencia Nacional, vergonzosamente apoyados por una fiscalía que optó por defender a los criminales, otra ignominia más de una lista interminable. Todo un Martín Villa ha tenido que aceptar depositar una fianza en el juzgado argentino de 48.000 euros para librarse de la prisión.
El sexto es que la voz de las víctimas y sus familiares fueron recogidas en sede judicial, pudieron declarar y relatar todos aquellos crímenes silenciados, algunos durante generaciones. Unas lo hicieron presencialmente en la República Argentina, otros por videoconferencia y otros en sedes judiciales del estado español a través de los exhortos emitidos por el juzgado que instruye esta Causa. Estas declaraciones constituyeron un gran paso en la reparación para todas y todos los querellantes.  Para algunos. uno de los días más importantes de su vida, por la carga simbólica pero reparadora de denunciar en un juzgado español crímenes que los han acompañado y marcado profundamente, aunque sabían que declaraban delante de  la justicia argentina.
El séptimo es que esta querella fue un revulsivo para el mundo de la recuperación de las memorias de las víctimas del franquismo y la transición y su lucha por la verdad, la justicia y la reparación. En 2010 todavía muchas asociaciones no se habían rehecho del enorme golpe que supuso la Ley de la Memoria, la 52/2007, que sirvió también para desmovilizarnos. Una segunda ley de punto final, que decepcionó por su cobardía y por la traición a los compromisos que gran parte de la supuesta izquierda del estado español dijo aceptar con los entidades memorialistas. La indecencia de intercambiar el término ilegal por ilegítimo, de legitimar el cerrar la puerta a la justicia bajo las premisas del perdón y la reconciliación, dando la espalda a las víctimas y sus reivindicaciones y agarrándose una vez más a los vicios de la transición reforzando la impunidad.
El octavo es el altavoz que supuso la querella argentina para la causa de las víctimas del franquismo y la transición, visualizando como nunca el déficit de garantías padecido por las víctimas y situando sus reivindicaciones en el campo de los derechos humanos. Esto supuso un salto cualitativo que nos hizo recorrer la distancia entre el homenaje de las placas conmemorativas y los tribunales de justicia. La importante difusión de los medios de comunicación situó los crímenes del franquismo en la categoría de crímenes de lesa humanidad y/o genocidio y reveló su carácter imprescriptible, llegando a muchas personas que eran ajenas a la gravedad de esta cuestión y poniendo de relieve los déficits democráticos del estado español. Ahora gran parte de la ciudadanía sabe que este Estado es una gran fosa donde además de las y los asesinados están enterrados sus derechos.
El noveno es toda la solidaridad desplegada, que se ha materializado en miles de firmas de apoyo recogidas en todo el estado español, una gran mayoría en Catalunya, de gente de todo el mundo indignada y sorprendida por la situación que padecen víctimas y familiares. En este punto queremos dar las gracias a la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes, que desde hace 9 años se concentra para reivindicar verdad, justicia y reparación y que nos ha hecho de altavoz cediéndonos parte de su espacio para la recogida de firmas. 
El décimo es que las administraciones públicas, ayuntamientos, diputaciones, parlamentos aprobaron mociones de apoyo a la querella argentina y a las y los querellantes. Mociones, recogidas en sus actas, contra los crímenes que el estado español continúa sin querer juzgar, ni condenar. Gracias por oficializar la legitimidad de nuestras denuncias. Algunas de estas instituciones dieron un paso más y decidieron personarse como querellantes en la Causa 4591/10, un hecho de gran relevancia que deja al descubierto desde el mismo Estado la responsabilidad de éste en la impunidad del franquismo.
El undécimo es el caso Mendieta, las fosas abiertas por orden judicial siguiendo los protocolos de Naciones Unidas. Por primera vez se abre una fosa del franquismo a través de instancias judiciales dando reparación a los familiares. Un caso con mucha difusión por su componente humano personificado en la entrañable Ascensión y su firme resolución y su digna lucha. Su testimonio delante de la jueza en Buenos Aires ha hecho posible su deseo de poder ser enterrada, esperamos que un día muy lejano, con un hueso de su padre fusilado por el fascismo español. Un gran triunfo sin duda alguna para nuestra causa.
El doceavo es que hasta las cínicas y mal argumentadas negativas del estado español se convierten en pruebas de carga contra éste y nos instan a continuar con nuestra determinación de defensa de la verdad, la justicia y la reparación.
El treceavo punto para remarcar que tanto las denuncias como las querellas han puesto sobre el tablero público cuestiones relacionadas con diferentes aspectos de la represión como el capítulo de las verdades escondidas como la estigmatización de parte de las víctimas, como los invisibles crímenes y torturas de la transición. También los déficits de las leyes de la memoria y fosas tanto en el ámbito estatal como autonómico como el inexistente censo único, el nulo cruce de ADN de vivos y muertos, las exhumaciones que no han seguido los protocolos de la ONU o la importante cuestión de los archivos.
Un catorceavo punto sería para aquello que hemos podido olvidar y que también haya sido importante y un quinceavo y consecutivos para los frutos que todavía nos quedan por recoger.
Todos estos éxitos enumerados, no por orden de importancia, aunque para algunos no sean suficientemente significativos, todos han sido indispensables para nuestras compañeras y compañeros. Por todo ello nos felicitamos y por eso continuamos trabajando dando apoyo a esta Causa que todavía tiene recorrido y satisfacciones legales y emocionales que darnos. Por lo expuesto y por lo que no hemos explicado y que atesoramos, momentos irrepetibles de solidaridad y compromiso personal y colectivo, seguiremos luchando.
Gracias a las abogadas y abogados, a la jueza de esta Causa, a las compañeras y compañeros querellantes, a las personas que han trabajado desinteresadamente y han acompañado a víctimas y familiares, gracias a las personas anónimas que nos han encorajado a continuar, motor de todo el trabajo que todavía nos queda por hacer.
Continuamos, seguimos.
Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina